ALFONS MOLINA

Respirar i peus

Res no passa fins que alguna cosa es mou.

Albert Einstein

Aquest principi tan simple, que ens recorda Albert Einstein, moltes vegades el descuidem. Tendim a fer de les coses, dels nostres pensaments, un “alguna cosa” estable i inamovible.

La dansa, el moviment sentit, ens permet deixar el cos en la seva expressió del moment present, on hi és tota la nostra experiència de vida, i des d’on posem la base per l’instant següent, que també és present.

Ens movem, ballem i deixem el cos que es vagi alliberant acompanyat de la respiració, i amb la presència als peus. El cos com a principi energètic que no es para, en un flux com rius que travessen el nostre organisme, sense deixar ni un racó de teixit per explorar.

Respiració i peus, confiar en el propi cos i deixar que per ell mateix busqui i expressi tot allò que hi és i no podem veure, no podem sentir, no podem expressar i que en algun moment de la nostra existència ho hem tancar, s’ha quedat atrapat. Espais del cos que expliquen els nostres patrons adquirits, que es converteixen en una empremta i ens fan reaccionar de maneres concretes. Una barrera que ens impedeix progressar i sentir i ens fa estar atrapats en la seva inèrcia.

Una energia atrapada que no ha pogut seguir el seu curs, el seu flux. Respirar i peus i deixem que el cos ens porti amb la seva necessitat d’alliberar-se per poder expressar el moment present sense la pulsió d’histories passades que empenyen en patrons adquirits amb els que ens hem identificats o simplement estan actuant des de l’inconscient.

La psique sempre vol ser la protagonista, amb mil pensaments que en fan anar d’un lloc a l’altre. Entrar en bucles interminables que moltes vegades no porten a cap solució i ens treuen de l’espai on realment podem actuar, el moment present.

Respiro i observo un moment la meva ment. Respiro i vaig a la sensació del cos. Respiro i deixo que el meu cos des dels peus es deixi anar. Respiro i observo i deixar que el cos es mogui. Respiro i confio en els meus peus.

Si un pensament es queda atrapat, el cos estarà atrapat. Respiro i sento el meu cos en un bucle. Respiro i sento els peus i amb la meva atenció i intenció, invito al canvi. No necessito entendre res. Sols moure en un altre direcció. Que el flux energètic del meu cos amb la ment, puguin estar en el torrent de les emocions, a través dels patrons. I poder estar amb les emocions tal com son, doncs són efímeres, i la seva naturalesa tendeix a diluir-se.

Porto la respiració als peus. Em deixo sorprendre pel nous moviments que sorgeixen en la meva dansa. Els respiro i allibero. Un moviment ve precedit del següent. «I si no ho alliberem nosaltres mateixos, ningú altre ho farà». Tal con deia Gabrielle Roth