ALFONS MOLINA

Després de dues setmanes per Ram Jhula, es moment de deixar aquest espai.
Per una part fascina, per l’altre en tens ganes de perdre de vista el soroll el no tenir espai quan vas pels carrers, les olors.
I allò que et tira enrere es el que fascina.

Anar pels carrers, bruts, ple de vaques, de gossos, de gent pelegrinant. Els matins ple de sadus que demanen, molt gentilment, això si, namasté!, hari Om!
I tot pasa al costat del riu, i tot va a parar al riu.
Amb la seva força i magestuositat et va imnotitzant. No se ben be que es el que pasa dintre meu, no se que pasa dintre de tota aquesta gent que amb tanta devoció es banyen en un riu que baixa amb força. Es sumergeixen fent les seves ablucions.
Jo m’ho miro i no crec sentir el mateix. I al mateix temps sento la mateixa atracció per unes aigües que l’hi atribueixen el nom de sagrat, el Ganaga.

La fascinació i el tedi estan en proporciona iguals, més o menys. Es podria criticar tot i al mateix temps no pots deixar de sorpendre’t de que tot funcioni. Aquí es diu que a l’India tot acaba funcionant. I si encara no funciona es que no s’ha acabat encara.

Es un no parar d’haver de trencar conceptes. D’altes mandra no podríem estar per aquí mes del primer dia que trapigem aquest país.

I ara cap a Dheli