Una explicació senzilla de la Biocuàntica, per a qui es planteja començar.

Una persona no és un òrgan solt

Quan algú arriba a una consulta, gairebé sempre arriba amb una frase que ja té el diagnòstic a dins: «em fa mal l’estómac», «no dormo», «no em porto bé amb la meva parella». La Biocuàntica no discuteix aquesta frase. Només la deixa un moment a una banda i fa una altra pregunta: què està passant en aquest sistema humà?

No és un joc de paraules. Si es parteix del símptoma, es busca treure’l; si es parteix de la persona, es busca entendre què el sosté: en quina part del cos apareix, des de quan i en relació amb qui.

La idea central: el cos aprèn

Aquí hi ha el que cal entendre abans que res.

El cos aprèn respostes, i de vegades les continua fent servir quan ja no calen.

Un ensurt fort, una humiliació o anys de tensió a casa no es guarden només com a record: es guarden en com funciona el cos. I això és útil mentre hi ha perill. El problema arriba quan el perill va passar fa vint anys i el cos continua responent igual.

La Biocuàntica en diu somatitzar.

Entendre i canviar no són el mateix

D’aquí surt la distinció més important del mètode:

• Comprendre canvia el que un sap.
• Desomatitzar canvia com funciona el cos.

Es pot saber de sobres per què un es tanca quan li diuen una certa frase, i tancar-se de totes maneres. La clau és si es mira com una cosa que continua passant o com una cosa que ja ha passat.

Desomatitzar no és oblidar. El record es queda sencer; el que canvia és que deixa de manar pel seu compte. És la diferència entre recordar i reviure cada vegada que apareix.

I una precisió, perquè el propi mètode la fa: això no vol dir que qualsevol malaltia vingui d’un conflicte emocional. La biografia influeix en la biologia, però no la substitueix.

Com es construeix algú en el present

El present és el punt de partida, no el passat. La persona està on està avui: amb els seus símptomes, els seus vincles, la seva manera de respondre. El passat serveix per entendre com hi ha arribat. No es tracta de buscar un culpable en la infància; es tracta d’entendre per què el cos d’avui respon com respon.

El temps. El que importa no és datar el fet, sinó entendre com continua afectant avui. El mètode té una línia del temps, però no serveix per fer un calendari del passat. El temps és on ens passa: el que es busca és de quina manera allò es va quedar operant i per què continua apareixent ara. Un mateix fet deixa empremtes diferents segons com es visqués i què calia llavors.

D’aquí surt el que de veritat mou alguna cosa: adonar-se’n. Adonar-se’n del que ha passat i portar-ho al present com una cosa que ja va passar, que ja no està passant. No és recordar per reviure: és mirar el que va ocórrer des d’aquí, on allò ja no mana. Aquest adonar-se’n és el que genera canvi; sense això, la història es queda en relat i el cos continua responent igual.

El vincle. El cos no guarda amb qui ens relacionem, sinó com es va viure aquest vincle: si un es va sentir estimat o rebutjat, escoltat o ignorat. D’aquí surt una manera de relacionar-se que no és exactament qui som, sinó, en bona part, com ens hem adaptat. Per això es treballa el relacional: la parella, els pares, els fills, els germans, la feina.

La repetició. «Tendeixo a l’angoixa», «tendeixo a repetir el mateix conflicte». És com si el sistema tornés una vegada i una altra a una zona que ja coneix. I en aquestes escenes sol aparèixer una contradicció: el que rebutjo també el necessito, perquè de petit un depèn de les mateixes persones que poden fer-li mal. Treballar només una de les dues parts deixa el tema a mitges.

Com s’acompanya

Es comença pel que la persona vol moure. Dues o tres coses concretes, amb les seves paraules. No cal que sigui un símptoma: també val «com no arribar a l’estrès». El que cal és una direcció.

Es treballa en un ambient tranquil. L’acompanyant va preguntant al cos en quina zona respon i busca després què és i des de quan. No interpreta lliurement: llegeix.

La persona és part activa. No és una cosa que es faci «a» algú mentre espera estirat: depèn de la seva atenció al que sent i de la seva honestedat a l’hora de dir-ho. A força de no dir-ho, un pot deixar de saber què sent.

I al final es comprova. Això és el que més distingeix el mètode: la sessió no es dona per acabada perquè s’acabi l’hora. Es repassa tot el que s’ha treballat per veure si ja no respon. Si alguna cosa respon encara, no ha quedat tancada, i s’anota a la fitxa per a la sessió següent.

Com és el camí

Això és un recorregut, i els recorreguts tenen el seu ritme. Un cos que porta anys responent d’una manera no canvia en una hora; va canviant per capes, a mesura que cadascuna es va acomodant.

De vegades passa una cosa que convé tenir present i que pot desconcertar: al principi, quan una vella resposta comença a afluixar, pot aparèixer una certa inseguretat o desorientació. No vol dir que les coses vagin malament. És el que se sent quan una cosa que ocupava un lloc deixa d’ocupar-lo i la nova encara no està assentada.

I hi ha una cosa més que el mètode reconeix obertament: de vegades ens quedem en un lloc que fa mal perquè ens resulta conegut, i fer el pas cap al que no coneixem espanta més. Conèixer aquesta tendència —en un mateix— ja és una manera de travessar-la, i per això el procés es fa acompanyat i sense pressa.

Aquí es treballa sobre com respon el cos, amb cadascú com a mapa i amb la seva història com a guia. La medicació i el seguiment mèdic van per un altre camí i continuen on són: qui els duu en sap, i aquest treball suma sense treure res.

Preguntes freqüents

Té res a veure amb la física quàntica?

No en el sentit que es mesurin partícules ni que calgui creure en res. «Quàntica» és un nom amb el qual el mètode designa com està organitzat el sistema, no una tècnica que apliqui lleis de la física. El que es fa en una sessió és treballar amb la resposta del cos.

És una teràpia de paraules?

No. Es parla, i la conversa inicial és imprescindible, però el treball es fa sobre com respon el cos. Algú pot tenir la seva història claríssima i continuar reaccionant igual.

Substitueix la medicació o el metge?

No. Van per un altre camí i continuen on són. Aquest treball suma, no treu. Si hi ha un símptoma que cal mirar, primer es mira.

Quantes sessions calen?

No hi ha una xifra. El cos canvia per capes i cada capa té el seu ritme. Es mira sessió a sessió, sense calendaris tancats.

Cal creure en alguna cosa?

No. El que es treballa és la resposta del cos. Calen ganes de mirar i una certa disposició a dir les coses com són, fins i tot quan no són còmodes.

És el mateix que la biodinàmica?

No. La biodinàmica és treball manual sobre la llitera; la biocuàntica parteix d’una altra pregunta —què està sostenint el símptoma— i treballa sobre com respon el cos. Però sí que tenen punts en comú, i són els importants: les dues parteixen de la persona i no del símptoma, les dues entenen el cos com un tot i no com peces soltes, les dues reconeixen que la biografia influeix en com respon el cos, i en cap de les dues no es promet curar res. A la pràctica sovint es fan servir juntes: la biocuàntica ajuda a situar per on passa el desequilibri i el treball de mans acompanya després el cos.