ALFONS MOLINA

Ho sentim en el nostre cos.

El cos sempre està en estat present. No diu mai mentides.

Tot allò que es presenta en aquest precís instant, ho estem experimentant en el nostre cos, siguem o no conscients.

Amb l’entrega prèvia, vam parlar de 5 segons de parada. En aquests 5 segons entrem en contacte amb la presència del que estem percebent, just ara.

Entrar en aquesta sensació, sense cap interpretació ni de judici. En posar el judici i la interpretació, deixem de percebre l’instant i ens n’anem al pensament.

Els instants són consecutius i no ens esperen, simplement van succeint. I com veurem més endavant, aquests instants no estan separats de la ment ni del cos.

Per tant, l’exercici que hi proposem en aquest capítol és el següent:

Un cop posem la intenció de parar, i parem. Anem a la sensació. Sense entrar en diàleg amb allò que sorgeixi de la ment. La deixem estar. La ment no la podem parar.

Ens anem familiaritzant a poc a poc amb l’experiència sensitiva en el nostre cos.

Com sento el cos; com el meu cos respon als impulsos de la ment; la respiració; el batec del cor; les diferents tensions en el cos. No fem res que no sigui simplement l’observació. I deixem. que el mateix cos es reajusti ell sol. Sense una intervenció directa. Observem. Sense entrar en diàlegs amb el que la ment construeix. Sense resistència deixem que hi siguin els pensaments i les emocions. Tot és expressat en el nostre cos.

Deixem que facin el seu curs. La seva naturalesa és dissoldre’s.

Tenint present que és molt fàcil caure en els diàlegs interns de les mateixes sensacions. Dintre de la parada, podem tornar a parar tantes vegades com sigui necessari. És inevitable la generació de pensament. No entreu en el «si ho estic fent bé o no». Torna a parar.

Tot és una paradoxa en si mateixa. Estem vius i no podem parar i al mateix temps parem per poder observar la paradoxa.

Parar, no vol dir quedar-se immòbil ni deixar de pensar o tenir la ment en blanc. Aquest parar és, deixar de seguir les accions del pensament i les emocions.

La millor forma de no seguir, de no alimentar les emocions i pensament conflictius, és parar. Deixem que passi la tempesta i continuem. Aquesta vegada amb la sensació corporal del moment.

Com a punts de referència en el cas que ens perdem, per tornar a la sensació, podem fer ús de la respiració sense fer una fixació en ella.

Entrar en la sensació d’estar parat. Quan més entrem en aquesta sensació, veiem que la ment no té tanta força. Només moure una petita part del cos comporta moviment dels pensaments.

En estar vius, no podem parar del tot. I sempre hi haurà pensament. Des de la quietud els observem i els deixem córrer. La seva tendència és sempre dissoldre’s. I no et preocupis, sempre venen més.

El que és important, no és que no vinguin pensament. Si no que de mica en mica anem veient quina és la naturalesa de la ment.

Les sensacions són més reals que el pensament. A què vols fer cas?